Les polítiques d’habitatge han de distingir entre estratègies pal·liatives (crisi i manca d’habitatge social) i les estructurals (canvi de model)

  • Carme Trilla Bellart
  • Actualitzat:
  • Creat:

Entrevista a Carme Trilla Bellart, experta en polítiques d'habitatge

El PSC té com a objectiu i obligació d'establir relacions, treballar i donar a conèixer entitats, col.legis professionals, gent experta, etc... per compartir i debatre les propostes polítiques i avaluar de forma crítica i constructiva les polítiques implementades.
En aquesta línia, avui entrevistem a Carme Trilla Bellart (Barcelona, 1948) que és una de les millors expertes en polítiques d'habitatge de Catalunya. És presidenta de la Fundació Hàbitat3 i de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge. A més, va ser directora general i secretària d'Habitatge de la Generalitat de Catalunya amb el Tripartit.
 

Quines són les principals conclusions de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge? 

L’àmbit metropolità de Barcelona es caracteritza per una forta densitat d’edificació, fonamentalment d’habitatges propietat dels seus usuaris. La modalitat de lloguer ha estat creixent en els darrers deu anys i la demanda és avui més forta que mai. Això tensiona els preus d’oferta –gairebé exclusivament privada- i sotmet als ja inquilins a una forta pressió, atesa la curta durada dels contractes. Més del 42% de les llars llogateres han de destinar més del 40% dels seus ingressos a despeses d’habitatge.

Més informació a:

http://www.amb.cat/es/web/amb/actualitat/sala-de-premsa/notes-de-premsa/detall/-/notapremsa/primer-informe-anual-de-l-observatori-metropolita-de-l-habitatge--o-hb/6783666/11696

http://www.ohb.cat/

 

Davant dels principals problemes d'habitatge a resoldre (desnonaments, okupacions, preus abusius de lloguer i compra,....), quines creu que han de ser les propostes polítiques a implementar i amb quins recursos?

Les polítiques d’habitatge han de distingir entre les estratègies pal·liatives de les conseqüències de la crisi i de la manca d’habitatge social, i les estratègies estructurals per reconduir el model d’habitatge del nostre país en un model clarament dirigit a garantir el dret a l’habitatge i prevenir situacions dramàtiques com les viscudes i les que encara són latents. Ambdues actuacions s’han de complementar i requereixen que les diverses administracions públiques col.laborin responsablement, cada una amb les seves competències i capacitats, no deixant caure tot el pes en alguna d’elles. En tot cas, és evident que amb una dedicació pressupostària que no arriba al 0,1% del PIB és pràcticament impossible abordar amb èxit qualsevol de les línies de treball apuntades.