Les persones sempre han d'estar per davant de les banderes

  • Actualitzat:
  • Creat:

Entrevista a l'activista socialista per la igualtat Mireia López Pasero, vocal de l'executiva de l'Agrupació de Tarragona i membre del comitè de Polítiques de Discapacitat

Som un partit històricament d'activistes socials, de persones que per la seva trajectòria vital o professionals ajuden al partit a donar millor resposta als neguits i necessitats de col.lectius concrets.

Som l'únic partit que té una secretaria específica de polítiques de disCapacitat, perquè és un col.lectiu que prioritzem. Volem ser útils per donar solucions a les múltiples barreres que troben des de l'educació, l'ocupació, l'oci, la part afectiva-sexual, etc... Com a socialistes, hem de fomentar polítiques per garantir el respecte, dignitat i la igualtat d'oportunitats de les persones amb disCapacitat.

Volem compartir l'experiència d'activisme per la igualtat en aquest àmbit. Ella és Mireia López Pasero, vocal de l'executiva de l'Agrupació de Tarragona i membre del comitè de Polítiques de Discapacitat. Va nèixer a Tarragona al 1985.

 

Quins temes has treballat a l'àmbit de la disCapacitat i des de quina perspectiva?
Els temes que a mi sempre m'han preocupat més, són els de l'accessibilitat de la meva ciutat. Jo sóc de Tarragona, i certament és molt difícil transitar-la per les persones amb mobilitat reduïda per la mateixa estructura de la ciutat. El nucli antic té voreres molt estretes i el terra empedregat, per no parlar dels pendents a tota la ciutat. Amb això poc es pot fer, però darrerament per part de l'ajuntament s'han fet moltes millores sobre aquest tema. Les places reservades per a persones amb discapacitat s'han multiplicat, i ara hi ha a totes les zones i sobretot al costat d'organismes públics, com jutjats o oficines de l'administració. S'estan intentant eliminar les barreres arquitectòniques i anem per bon camí, encara queda molta feina per fer òbviament. Per exemple, crec que encara queda molt de treball per poder fer més accessibles les platges de la ciutat, instal•lant passarel•les fins al mar, i adaptant veritablement els banys públics, que actualment, tot hi haver, no són gaire accessibles. Per això la meva gran preocupació és intentar fer més fàcil els aspectes quotidians de la vida de les persones amb mobilitat reduïda.


En un moment com l'actual, on es prioritzen guerres de banderes en comptes d'invertir en polítiques socials, què creus que des de l'activisme socialista per la igualtat pots aportar des de l'executiva?
Està clar que en l'actualitat tot el tema de l'accessibilitat per al govern no és cap prioritat. Jo sóc advocada, i no hi ha cap seu judicial completament adaptada. Jo camino amb crosses, i moltes vegades he d'acudir als jutjats acompanyada d'algun company de despatx perquè m'ajudin a accedir als pisos inferiors, sobretot els dies que vaig carregada amb expedients. És una vergonya que una ciutat com Tarragona es trobi en una situació tan precària. Recentment he hagut de demanar un canvi de jutjat per a una clienta que pateix esclerosis múltiple i va amb cadira de rodes i li és del tot impossible accedir al jutjat on va ser repartit el seu procediment. Jo mateixa he hagut de demanar alguna vegada que se celebri la vista a un altre jutjat, per la mateixa raó, aguantant les queixes del funcionariat com si fos un caprici. Actualment per part del grup socialista s'està treballant en aquest tema per pressionar al govern perquè inclogui als propers pressupostos la creació de la ciutat de la Justícia, i que aquesta estigui adequadament adaptada, però és un projecte que mai acaba de tirar al davant. El cert és que tot i haver-se fetes reunions amb diferents col•lectius de l'entorn judicial per traslladar aquesta problemàtica, fa més de 5 mesos que estem sense govern, i de fet ja les anteriors legislatures van oblidar completament aquest tema. Des de 2012 que el govern només es preocupa i focalitza els seus esforços en temes sobiranistes, no en destinar part dels pressupostos per fer la vida una mica més fàcil a tots aquests que patim alguna discapacitat. Crec que hauríem d'unir els nostres esforços amb totes les entitats possibles per donar visibilitat a aquesta problemàtica, i evitar d'aquesta manera seguir sent un col•lectiu oblidat i menyspreat pels nostres representants, i fer-los recordar que les persones sempre han d'estar per davant de les banderes.